Estic dels mobles fins als “dallonses”. I un moble per aquí, que anirà molt bé, que si el color avellana del moble és un xic més suau que el de la porta, que si els panys de color d'argent no tenen l'acabat que toca! Mobles idèntics a milers de pisos idèntics en milers de vides idèntiques, resignades a comprar signes socials que ens immergeixen dins la “normalitat”, que ens converteixen en éssers hipotecats, cabrejats, lligats, estressats, i falsament feliços de tenir, tenir i tenir... quan potser ho devem, devem i devem...

“Ves... Què hi vols fer? Si no ens hipotequéssim mai no tindríem res! ¡Si visquéssim amb por, mai no faríem res!” Per ells, fer és tenir, i tenir és deure. I el cert és que ells viuen amb por. Han fet moltes coses, s'han endeutat fins als calçotets, i se senten membres digníssims de la classe mitjana/alta digníssima, de la burgesia catalana també digníssima... Però ho deuen tot i no dormen bé (això no t'ho diran). Necessiten amb compulsió explicar el que han comprat, el que tenen, el viatge que faran, la gent amb qui es trobaran! Necessiten enganyar-se enganyant-nos. ¡Seria terrible viure encadenats a un banc si pel cap baix no servís per a sentir-se grans, superiors, poderosos!

I els mobles són tots iguals; molt bonics, molt luxosos, molt cars, quins acabats! Però són tots iguals!

I s'amaguen el cul perquè tenen vergonya. I mai no arriben a sentir el vertigen fiblant de la nuesa quan t'allunyes de la roba i camines per una platja solitària, o quan nedes mar endins, o quan trepitges la pinassa d'un bosc i sents la pinassa sota els peus nus... ¡I sents, també, el raig de sol a la pell sencera, com un vestit únic i irrepetible! Això és pels pollosos, diuen ells, pels hippies... Bescanvien la llibertat més absoluta, la bellesa, el goig natural, per l'etiqueta que els fa sentir “normals” i que... (ai las!) els té lligats, encadenats, encorbatats, resignats, enganyats, angoixats... Em sap molt de greu per ells, perquè tenen la vida a frec i la menyspreen; tenen la felicitat al costat, i la busquen lluny, lluny, lluny... a on no hi és!