dijous, 22 de març del 2012

Sirenes

Criatures de la mar,
allibereu-nos de les dèries de la terra,
del mal vent pudegós
que barrina vanitats efervescents
de progrés destructiu i alienador.
Als racons dels oceans,
en clivelles amagades sota els raigs
diamantins del sol que es capbussa a l'aigua,
composeu cançons que entendreixin els rocs
d'urani, de carbó, de morts d'ahir,
que engeguen la gran màquina dels monstres
assedegats de sed, d'afany, de triomf.
Empenteu-me vers la calanca de Grècia
on un pobre pescador frega el llaüt
i entona càntics de passions eternes.
Vull un poblet de cases blanques, un esquif,
un grapat de sorra fina, una companya
que al costat de les onades i la nit
s'enamori del guspir de tots els astres. 

diumenge, 11 de març del 2012

Llibertat

.
.
Llibertat.
Llibertat és no tenir horaris ni possessions ni normes de protocol.
Llibertat és no ser esclau de les tradicions.
Llibertat és no tenir por.
No tenir por de buscar cada dia colors nous, d'aventurar-nos per camins de bellesa indescriptible, i de confiar en la nostra creativitat malgrat el desanim que pretenen encomenar els qui no ho veuen tot.
Llibertat és poder escollir la bellesa, quan la bellesa pronuncia el nostre nom.
.
.

dissabte, 11 de febrer del 2012

Ésser de les aigües

Sóc un ésser de les aigües;
llisco per un mar maragda.
Tinc la pell feta d'escates
del color de la carbassa;
del sol moribund i els astres 
quan la tarda s'alenteix.
A la nit, entre l'escuma,
la celístia escriu camins d'argent i sutge.
Se m'endú el corrent dels àngels
sense nom a les amplàries
on reposa Poseidó
i canten sirenes ,i ploren fades,
i mengen déus saba i estrelles
que han perdut el foc, i brillen
als clivells de l'epidermis de la Terra.
Serra la muntanya oculta
el vaivé de les onades,
i a les coves bafarades
d'una sal feta de pols
de rius i somnis
empentats pels fills del bosc
fins a la platja dels records
agemolits en un present que mai no acaba,
mai no acaba.
Sóc el fill de les onades.   

dissabte, 4 de febrer del 2012

Llibertat

No hi ha res com trobar un espai perdut a les muntanyes; un lloc sense amo, sense filats, sense empremtes d'absurditat humana. No hi ha res com arribar a aquest lloc i despullar-se de tot, sense por a qui pugui aparèixer, passant a formar part del paisatge, sentint els elements a la pell i a l'ànima. És en aquests instant quan la Terra es mostra com a mare i la llibertat com a pàtria. No us deixeu enredar pels enemics de la llibertat; estimeu la nuesa i no tingueu por de tot allò que és íntegrament bell. A la merda les comoditats, a la merda els banyadors, a la merda els camins empedrats que banalitzen el misteri, a la merda el quitrà, a la merda els hotels de cinc estrelles, els iougurs immensos plastificats, les salsitxes farcides de formatge, les calefaccions a tot estrop, les macrobotigues de macro i micromerdes electròniques. A la merda les autopistes, el fum, el catric catrac de l'ambició dels rics pobres de temps i de creativitat. A la merda els vestits, els abrics de pells, el protocol que ens castra, que ens encadena, que ens engarjola, que ens cega, que ens destrueix la vida. A la merda la por, la  por a la por, la por al cos, la por a l'existència, la por al fang, a l'aigua, a la pluja, als trons, als espais salvatges. Hi ha tantes experiències que tants es perden per esclavatge a la moral, al protocol, al què diran, al culte a la fama i a la imatge. Embruteu-vos de fang, feu-me cas, i sentiu la vida.

dissabte, 28 de gener del 2012



Estic dels mobles fins als “dallonses”. I un moble per aquí, que anirà molt bé, que si el color avellana del moble és un xic més suau que el de la porta, que si els panys de color d'argent no tenen l'acabat que toca! Mobles idèntics a milers de pisos idèntics en milers de vides idèntiques, resignades a comprar signes socials que ens immergeixen dins la “normalitat”, que ens converteixen en éssers hipotecats, cabrejats, lligats, estressats, i falsament feliços de tenir, tenir i tenir... quan potser ho devem, devem i devem...
“Ves... Què hi vols fer? Si no ens hipotequéssim mai no tindríem res! ¡Si visquéssim amb por, mai no faríem res!” Per ells, fer és tenir, i tenir és deure. I el cert és que ells viuen amb por. Han fet moltes coses, s'han endeutat fins als calçotets, i se senten membres digníssims de la classe mitjana/alta digníssima, de la burgesia catalana també digníssima... Però ho deuen tot i no dormen bé (això no t'ho diran). Necessiten amb compulsió explicar el que han comprat, el que tenen, el viatge que faran, la gent amb qui es trobaran! Necessiten enganyar-se enganyant-nos. ¡Seria terrible viure encadenats a un banc si pel cap baix no servís per a sentir-se grans, superiors, poderosos!
I els mobles són tots iguals; molt bonics, molt luxosos, molt cars, quins acabats! Però són tots iguals!
I s'amaguen el cul perquè tenen vergonya. I mai no arriben a sentir el vertigen fiblant de la nuesa quan t'allunyes de la roba i camines per una platja solitària, o quan nedes mar endins, o quan trepitges la pinassa d'un bosc i sents la pinassa sota els peus nus... ¡I sents, també, el raig de sol a la pell sencera, com un vestit únic i irrepetible! Això és pels pollosos, diuen ells, pels hippies... Bescanvien la llibertat més absoluta, la bellesa, el goig natural, per l'etiqueta que els fa sentir “normals” i que... (ai las!) els té lligats, encadenats, encorbatats, resignats, enganyats, angoixats... Em sap molt de greu per ells, perquè tenen la vida a frec i la menyspreen; tenen la felicitat al costat, i la busquen lluny, lluny, lluny... a on no hi és!  

diumenge, 15 de gener del 2012

El fons del mar ens torna aquella sensació d'ingravidesa fetal, abillada amb colors indescriptibles. Els colors del mar no hi entenen de protocols, de censures, de formes pactades d'elegància balmada, que sovint és un arbust d'arrels en forma d'orgull odiós i castrador. 
Mireu al fons dels vostres cors i recordeu l'infant que éreu; us van ensenyar a reprimir els vents de l'estómac, i us van fer sentir sibil·linament culpables a causa d'aquests vents, que us van dibuixar lletjos. Us van fer creure que el cul és vergonyós, que cal amagar els sentiments, que és necessari cloure's, com es clou un musclo; que els pobres s'han d'ignorar, però que quan parlem amb la gent de la societat, hem de defensar la necessitat d'ajudar-los. Tot això ho vam aprendre d'infants, veient el que feien els adults bons i ciutadans, que es limitaven a imitar els seus grans. Ens vam haver e vestir tothora; vam aprendre a mentir i a dir ben fort que la mentida és un pecat; vam aprendre a ignorar els necessitats; i a dir ben fort que cal ajudar els necessitats. Vam aprendre a tenir por de la vida, i a dir ben fort que mai no tenim por. Ens vam deixar convèncer del fet que havíem vingut a parar a una vall de llàgrimes, i que la felicitat no existia del tot, que només la podíem prendre a petits glops. Ens van fer militants del partit de la resignació, i ens van ensenyar a signar tractats de derrota en els quals cedíem la nostra identitat natural i la porta de la nostra llibertat.
Mirem bé les profunditats del nostre mar lluminós i descobrirem que l'infant que vam ser encara existeix. Alliberem-lo de les mentides amb què el van educar. La vida és una vall de rialles. La natura és bella. El cos nu és espectacular; no és un pecat. Allò que sentim ho podem viure si visquent-lo no fem mal a ningú ni a nosaltres. L'existència ens estima i ens vol lliures. La feina senzilla de la tasca que en cada moment de la vida ens toca fer, i que en cada moment de la vida podem fer bé i sabem fer bé, contribueix a millorar la vida de les persones de la nostra espècie. L'infern que s'han inventat els sàdics no pot existir perquè l'existència és bona. La por és un verí absurd que no té sentit quan existeix el seny i la intel·ligència. La vida no necessita diners, ni poder, ni dominis... només una gran alenada, una gran respiració, alliberar-nos de les cadenes que ens han atrapat des de la infantesa i córrer nus per una platja, jugant com infants i rient com bojos.
ranktrackr.net