Estic dels mobles fins als “dallonses”. I un moble per aquí, que anirà molt bé, que si el color avellana del moble és un xic més suau que el de la porta, que si els panys de color d'argent no tenen l'acabat que toca! Mobles idèntics a milers de pisos idèntics en milers de vides idèntiques, resignades a comprar signes socials que ens immergeixen dins la “normalitat”, que ens converteixen en éssers hipotecats, cabrejats, lligats, estressats, i falsament feliços de tenir, tenir i tenir... quan potser ho devem, devem i devem...

“Ves... Què hi vols fer? Si no ens hipotequéssim mai no tindríem res! ¡Si visquéssim amb por, mai no faríem res!” Per ells, fer és tenir, i tenir és deure. I el cert és que ells viuen amb por. Han fet moltes coses, s'han endeutat fins als calçotets, i se senten membres digníssims de la classe mitjana/alta digníssima, de la burgesia catalana també digníssima... Però ho deuen tot i no dormen bé (això no t'ho diran). Necessiten amb compulsió explicar el que han comprat, el que tenen, el viatge que faran, la gent amb qui es trobaran! Necessiten enganyar-se enganyant-nos. ¡Seria terrible viure encadenats a un banc si pel cap baix no servís per a sentir-se grans, superiors, poderosos!

I els mobles són tots iguals; molt bonics, molt luxosos, molt cars, quins acabats! Però són tots iguals!

I s'amaguen el cul perquè tenen vergonya. I mai no arriben a sentir el vertigen fiblant de la nuesa quan t'allunyes de la roba i camines per una platja solitària, o quan nedes mar endins, o quan trepitges la pinassa d'un bosc i sents la pinassa sota els peus nus... ¡I sents, també, el raig de sol a la pell sencera, com un vestit únic i irrepetible! Això és pels pollosos, diuen ells, pels hippies... Bescanvien la llibertat més absoluta, la bellesa, el goig natural, per l'etiqueta que els fa sentir “normals” i que... (ai las!) els té lligats, encadenats, encorbatats, resignats, enganyats, angoixats... Em sap molt de greu per ells, perquè tenen la vida a frec i la menyspreen; tenen la felicitat al costat, i la busquen lluny, lluny, lluny... a on no hi és!  

El fons del mar ens torna aquella sensació d'ingravidesa fetal, abillada amb colors indescriptibles. Els colors del mar no hi entenen de protocols, de censures, de formes pactades d'elegància balmada, que sovint és un arbust d'arrels en forma d'orgull odiós i castrador. 
Mireu al fons dels vostres cors i recordeu l'infant que éreu; us van ensenyar a reprimir els vents de l'estómac, i us van fer sentir sibil·linament culpables a causa d'aquests vents, que us van dibuixar lletjos. Us van fer creure que el cul és vergonyós, que cal amagar els sentiments, que és necessari cloure's, com es clou un musclo; que els pobres s'han d'ignorar, però que quan parlem amb la gent de la societat, hem de defensar la necessitat d'ajudar-los. Tot això ho vam aprendre d'infants, veient el que feien els adults bons i ciutadans, que es limitaven a imitar els seus grans. Ens vam haver e vestir tothora; vam aprendre a mentir i a dir ben fort que la mentida és un pecat; vam aprendre a ignorar els necessitats; i a dir ben fort que cal ajudar els necessitats. Vam aprendre a tenir por de la vida, i a dir ben fort que mai no tenim por. Ens vam deixar convèncer del fet que havíem vingut a parar a una vall de llàgrimes, i que la felicitat no existia del tot, que només la podíem prendre a petits glops. Ens van fer militants del partit de la resignació, i ens van ensenyar a signar tractats de derrota en els quals cedíem la nostra identitat natural i la porta de la nostra llibertat.

Mirem bé les profunditats del nostre mar lluminós i descobrirem que l'infant que vam ser encara existeix. Alliberem-lo de les mentides amb què el van educar. La vida és una vall de rialles. La natura és bella. El cos nu és espectacular; no és un pecat. Allò que sentim ho podem viure si visquent-lo no fem mal a ningú ni a nosaltres. L'existència ens estima i ens vol lliures. La feina senzilla de la tasca que en cada moment de la vida ens toca fer, i que en cada moment de la vida podem fer bé i sabem fer bé, contribueix a millorar la vida de les persones de la nostra espècie. L'infern que s'han inventat els sàdics no pot existir perquè l'existència és bona. La por és un verí absurd que no té sentit quan existeix el seny i la intel·ligència. La vida no necessita diners, ni poder, ni dominis... només una gran alenada, una gran respiració, alliberar-nos de les cadenes que ens han atrapat des de la infantesa i córrer nus per una platja, jugant com infants i rient com bojos.